Fa uns mesos a la Ràdio La Mina, la periodista em parlava sobre la trajectòria personal i professional dels polítics en actiu i ho relacionava amb la llunyania o proximitat amb la ciutadania.
Em va fer pensar en algunes lectures recents que parlen sobre el valor de la diversitat en la governança (també de trajectòries i de perfils socioeconòmics) i els impactes en la capacitat d’empatia i resolució de conflictes i reptes. Mirem cap als Estats Units: un 95% dels membres del seu Congrés i el cent per cent dels senadors són graduats universitaris. No sempre ha estat així. A principi dels anys 60 una quarta part dels senadors i dels representants de la cambra no tenien estudis universitaris. I encara m’ha semblat més interessant aquesta dada: s’ha guanyat en diversitat d’origen cultural i de gènere, però s’ha perdut la lluita pel que fa a la bretxa socioeconòmica i educativa (https://www.pewresearch.org/fact-tank/2021/03/10/the-changing-face-of-congress/).
Una altra dada: només el dos per cent dels congressistes actuals van treballar en el sector serveis, administratius, artesans, abans d’ocupar el seu càrrec, mentre que la meitat de la població ocupada actualment treballa en aquests llocs. Una gran diferència de trajectòries personals i professionals entre representants i representats.
En el cas del Regne Unit, les persones que tenen grau universitari governen els qui no en tenen. El 70% de la població no disposa de grau universitari. En canvi, nou de cada deu parlamentaris han estudiat a Oxford i Cambridge. En 1979, el 37% dels parlamentaris laboristes provenien de treballs manuals, ara només el 17% tenen aquestes arrels. Una possible explicació de per què certes capes socials poden sentir-se, de cop, òrfenes de representants. I quan hi ha capes socials que no se senten representades per la política, entrem en un pendent molt perillós.
Això que escric es mou per la curiositat sobre per què es produeix aquesta sensació de llunyania de la ciutadania respecte als qui governen. Defenso que els polítics han d’estar ben formats i que han d’invertir en la seva formació al llarg de la seva vida. Ho practico i entenc que aquesta creença està tan estesa que fins i tot alguns polítics compren màsters quan no els tenen. Però també defenso que potser amb això avui dia ja no n’hi ha prou. Què és el que fa a un bon polític és com respondre, gairebé, què fa a un bon ciutadà. Com deia, soc de l’opinió que la competència i el coneixement en la responsabilitat pública fa una gran diferència, però el compromís; la vocació; el coneixement no reglat; fins i tot les vivències! són cada vegada més importants en l’exercici de la política pública. De fet, aquest debat no està gaire allunyat del que gira al voltant de l’escola avui dia i de què haurien d’aprendre els ciutadans del futur. És la nota en un examen el que ens defineix les capacitats d’un estudiant? No. Aleshores el que fa a un bon governant potser tampoc no és només el seu expedient acadèmic. I hi ha una cosa crucial en què penso que el bon governant ha de fer un esforç: no deixar de ser ciutadà de la societat a què aspira a representar.
El que intento dir, amb més o menys capacitat, és que aquesta falta de representativitat que està passant en altres països i que va passar a Catalunya i l’Estat amb el 15M respon a una escletxa enorme entre representants i representats, de falta d’entesa, de pacte, de connexió. I tant que els estudis ens ajuden a comprendre millor la realitat, a fer-ho de manera més complexa, però alhora hauríem d’evitar que en el futur l’intel·lectualisme i el despatx fossin l’única manera d’entendre el mon que tenim al davant.
Necessitem que els càrrecs públics hagin estat a l’atur, hagin viscut la precarietat i la incertesa, hagin viscut de lloguer, hagin treballat en mil-i-un llocs, hagin contribuït en algun canvi a la societat, hagin format part d’algun moviment social concret, hagin tingut por de perdre la feina, hagin estat mestres, infermers, emprenedors/res, que ho hagin intentat i hagin fracassat, etc. En definitiva, que hagin viscut. Evidentment que no és una condició necessària per exercir la política. Hi ha gent amb molt de talent que segurament no ha passat per cap situació de les que he esmentat i que són capaços de llegir el mon que tenen al davant i fer grans coses. Però esdevé imprescindible esforçar-nos perquè aquestes trajectòries, aquests testimonis en primera persona no desapareguin per complet de les institucions, com ja revela la tendència a altres llocs. Ens podem permetre que les trajectòries, vivències, situacions dels responsables públics s’allunyessin cada vegada més del conjunt de la ciutadania? No hauria de ser aquesta una prioritat per a fer bona política?
Poso per exemple un moment de la nostra història política quan es va parlar del “govern dels millors”. Estaria bé apropiar-nos la idea des d’altres marcs. Els millors, esclar, qui no voldria els millors governant? Però caldria reivindicar que volem els millors en la mesura que aquesta expertesa també està relacionada amb la proximitat i la connexió als reptes i necessitats de la majoria de la societat. De fet, tot i aquesta cultura tecnòcrata “dels millors” no hi ha cap confirmació o prova que l’èxit d’un govern tingui relació amb les credencials dels membres del seu govern. Són els governs més acreditats els qui han dut més benestar a Catalunya, per exemple? Depèn de per a qui, segurament. D’entrada, a Catalunya va suposar el dogma de l’austeritat que va suposar una retallada brutal als serveis públics.
De vegades penso que seria útil, a més a més de fer-nos penjar els currículums en un portal web per explicar la nostra trajectòria professional, que ens fessin explicar què hem aconseguit, millorat, aportat en el nostre pas per la política institucional. És a dir, els resultats perquè siguin avaluats. I els resultats són bons o dolents en la mesura que s’ajusten i s’adapten a les necessitats del moment. I s’ajusten i s’adapten des de la proximitat i des del coneixement de la realitat que un té al davant.
La desafecció i la falta d’identificació amb la política institucional ens pot dur per pendents perillosos per a la democràcia. En un moment aquesta ràbia i indignació va ser recollida per un populisme cívic que a mi em va fascinar i on vaig trobar moltes respostes al canvi d’època que travessàvem i ara fa por pensar que aquest canvi d’època l’estiguin llegint molt millor els populismes autoritaris. N’hauríem de parlar més. És imprescindible que des de la política no ens oblidem de qui som com a ciutadans, què ens preocupa com a ciutadans, perquè són aquí els problemes que venim a resoldre. Si en algun moment pensem que no hi ha cap problema que ens interpel·li com a responsables públics, potser ha arribat l’hora de marxar. En aquest vell debat sobre què fa a un bon polític o què ha de tenir un bon polític, no hi ha cap fórmula màgica però m’aventuraria a dir que l’equilibri perfecte es troba entre virtut cívica, expertesa, capacitats i una clara orientació als resultats.
S’accepten esmenes.
