Steven Coffey

Fa poc vaig conèixer un estudiant de Polítiques que va venir a entrevistar-me per un treball. Al final de l’entrevista em va demanar si jo el podria aconsellar, perquè ell volia ser polític. Vaig riure, però no gaire, perquè no volia que pensés que reia d’ell. No me’n reia. Però em va fer gràcia com va plantejar amb tanta honestedat la seva ambició. Jo no et puc ajudar. Però tu ets política! Verge santa! Ho soc? Ho soc, sembla que sí que ho soc, és evident que ho soc.

Em vaig estalviar tot aquest discurs ple d’excuses, gairebé maleint la feina que faig perquè tenia davant meu algú, amb ulls delerosos, que em demanava com podria arribar a fer la meva feina. Em sembla que no som conscients que no podem queixar-nos. I és insultant i de mal gust que ho fem. He triat on vull ser i si no m’agradés, doncs marxaria. I va sent hora de reconèixer que si realment fos un martiri per a tots aquests que es queixen tant, també haurien marxat ja. Així que no. No ens queixem.

Li vaig dir que anés fent el que li agradés, que no tenia gaire consells per arriba a ser polític, potser sí per quan s’hi trobés. Que mirés de tenir una vida normal. Una vida normal amb amics que no es dediquessin a la política, que ni tan sols fossin a cap partit polític, que ni tan sols votessin el seu partit polític. Que si arribava a ser en algun partit, que aprengués a dosificar les reunions internes i que es dediqués a quedar amb gent que li expliquessin coses, que s’atrevís a anar a esdeveniments del que no conegués absolutament res ni ningú. Que per fer política un ha de ser, primer de tot, feliç i generós. I això només t’ho dona la distància. En general, per fer política el millor consell és que la política no ho sigui tot a la teva vida i que acabis buscant aquell equilibri màgic on posar-hi certa distància et dona la passió i el coratge necessari per continuar-la fent tan bé com pots.

Em sap greu ser tan poc útil donant consells.

Elisenda Alamany