«Una renovació de caire polític, social, cultural i econòmic xoca amb la via “el que digui Puigdemont” que ha marcat el “procés” d’investidura»

Ja tenim president i esperem, ben aviat, un govern. Un govern que hem reivindicat des de fa mesos en un moment d’extrema vulnerabilitat per a les nostres institucions. Arribem a la fi d’un “procés” d’investidura que s’ha fet llarg. Gairebé sis mesos en què la judicialització d’aquesta per part del govern del PP ha posat molt difícil la conformació d’un govern. No és menys cert, però, que les negociacions de despatx entre JxCat i ERC per trobar candidat definitiu han estat també una explicació al bloqueig que feia témer una nova convocatòria electoral. Al llarg de sis mesos, els entrebancs amb què aquests partits comptaven per tirar endavant una investidura efectiva han estat més que evidents, però mantenir un relat sobre passat, que condicionés el present, ha estat el que també ha acabat determinant la investidura “incòmoda” de Quim Torra.

Però per on passa, ara, el futur de Catalunya? De ben segur que passa per obrir un projecte de país a tots els catalans i catalanes on els fonaments sobre els quals es fa “país” (escola, sanitat, sostre, treball, condicions dignes de vida per a tothom i unes institucions obertes al servei de la gent) siguin el centre de la política. És només així com serem més forts davant de qualsevol ofensiva autoritària o regressió de drets; conquerint-ne de nous. És per això que ens calen forces sobiranistes i progressistes fortes, i no invisibles. És el moment d’acordar una agenda pròpia entre aquelles forces que volem major sobirania des d’una pràctica progressista per superar l’erràtica subordinació als de sempre.

Al llarg d’aquest any, el debat nacional a casa nostra ha estat l’expressió d’esgotaments múltiples fruit d’una crisi social, política i econòmica patits arreu en els darrers deu anys. Una dècada marcada pels límits de receptes polítiques i econòmiques caduques i d’unes institucions i maneres de relacionar-se cada vegada més allunyades d’una ciutadania que ha canviat. Una dècada marcada per dràstiques retallades als nostres drets socials o el bloqueig constant a les demandes per decidir i construir lliurement i de forma col·lectiva el futur de Catalunya. Una dècada d’esgotaments diversos que posen de manifest la fi d’una època.

Aquest final d’època ens porta a la possibilitat i la necessitat com a país de construir-ne una de nova. Una nova època que doni respostes a un moment de despossessió per part de la gent i que ha de saber generar horitzons d’il·lusió, d’oportunitats i d’esperança en una societat global. Perquè aquest moment de despossessió, on les expectatives de progrés de la gent fracassen, difícilment pot ser respost només amb una sola pregunta. Aquest és el repte que tenim aquesta legislatura: múltiples i noves respostes per construir els fonaments d’un país nou, que valgui la pena ser viscut.

Una nova època ha d’anar de la mà d’una nova política i això també comporta inevitablement un relleu generacional, de lideratges i estratègies. És per això que una renovació de caire polític, social, cultural i econòmic xoca amb la via “el que digui Puigdemont” que ha marcat el “procés” d’investidura que hem viscut en els darrers mesos. Correm el risc que aquesta estratègia ancorada en el passat acabi consolidant-se com la via que marqui tot un govern. Si la construcció d’una nova Catalunya passa per no permetre l’aniquilació dels grans anhels de canvi a cop de sentència judicial, l’ofensiva autoritària ha de trobar una majoria social i política disposada a plantar-hi cara. I per això ens cal una articulació d’aquesta majoria plural i diversa que comenci ara i aquí. Ni de manera provisional, ni externalitzada. Els anhels de canvi no poden ser despatxats a l’ombra ni amb pactes entre elits polítiques.

Comencem una legislatura que ha de parlar de futur, aprenent dels errors del passat, deixant enrere estratègies que han empetitit o restringit la possibilitat real de poder avançar en l’estatus polític de Catalunya. Aquests anhels de canvi només podran articular-se si es construeixen donant respostes al dia a dia de la gent. L’única forma de fer avançar Catalunya és construir políticament noves majories per a un nou “nosaltres”, reflex de la pluralitat de la societat catalana, des de la centralitat del sobiranisme i del progressisme. Si un país és la seva gent, cal construir un país que valgui la pena ser viscut.

Article publicat a Nació Digital el 21 de maig de 2018