Karl Fredrikson Unsplash

M’agradaven els dissabtes a casa dels meus avis perquè els cosins sempre menjàvem en una taula separada de la dels adults. Era un dels moments més esperats de la setmana on la taula s’omplia de plats que em fascinaven i ningú no mirava com ens embrutàvem els morros. Recordo que era un moment de llibertat. De tant en tant, se sentia la mare. A deshora de la conversa de la seva taula, com fent veure que no oblidava les seves responsabilitats, demanava. Ja menges? Que síííííí. A penes podia veure’m des de l’altra punta de la taula on seia. 

No sé de què parlaven els grans, però jo veia els meus pares feliços. Penso que també devia ser un moment de llibertat per a ells. 
Feia la impressió que els dissabtes, els grans esdevenien nens. Perquè es despreocupaven. Xerrotejaven, reien sorollosament, menjaven a balquena, no ens vigilaven com tocava.
Nosaltres al voltant de la taula, ens fèiem grans. Rebufàvem davant del soroll dels adults, davant dels seus petons ridículs i dèiem ja tornen a parlar de política quan algú cridava.

Quan és estiu torno a aquells records d’infància per alguna mena de raó. Ho diu Margarit, la infància és neta i clara. S’hi veu molt bé.
Dissabte i estiu; on tot sembla possible. 
Els adults xerrotegen, riuen sorollosament, mengen a balquena.

I juguen a ser una mica uns altres.