La nova política no és només una qüestió estètica. Això va de construir un nou futur.

Aquest cap de setmana hem estat ­testimonis de com el PP culminava unes primàries sense precedents al partit amb la victòria de Pablo Casado. Un procediment nou que culminava amb el triomf de velles receptes: un candidat proper a l’aznarisme amb discursos provida, de defensa de la família tradicional i de Tabàrnia. Un gir (encara més cap a la dreta) que no ofereix cap resposta als reptes d’una societat moderna del segle XXI. Alhora, el mateix cap de setmana, al congrés del PDECat el partit s’entregava a Puigdemont per acabar confluint definitivament en la Crida Nacional per la República.

Tots dos moviments confirmen que, poc o molt, diversos partits han volgut ressituar-se i donar respostes a una societat que s’assembla ben poc a la del 2008, quan va començar la ­crisi. Tots dos, cadascun a la seva manera, ­intenten adaptar-se a una nova societat que demana nous partits, noves eines que es facin càrrec d’un nou moment en què tot sembla ­esgotat. Casado intenta, mitjançant l’element generacional, situar amb ell la re­novació de tot un partit. La Crida Nacional pretén ­superar els partits, anant més enllà de les ­arxiconegudes estructures, segons diuen, en la defensa de la República. Però són nova ­política?

De moment, són noves fórmules. I aquestes fórmules tenen relació amb la necessitat d’acostar-se a la ciutadania d’una altra ma­nera. Després d’un cicle de prop de deu anys de gran inestabilitat econòmica, social i polí­tica, la gent també s’ha sentit allunyada de la política institu­cional per l’absència de res­postes en el seu dia a dia. Malauradament, presentant-se amb noves fórmules no n’hi ha prou. Per estar a l’altura d’una societat que ha canviat molt la darrera dècada cal que els partits siguin capaços d’oferir noves solucions a problemes que també són nous: nous models d’organització so­cial i laboral, una economia creixent al mateix ritme que les desigualtats, la irrupció de la tecnologia en diversos àmbits, com l’educatiu i el laboral, els reptes que presenta un sector globalitzat com el turisme…

La societat exigeix una renovació política que hauria d’entendre els partits com a eines obertes, transparents i poroses capaces d’obrir-se a la ciutadania. Però no només això. Aquests nous partits, per ser realment nous, haurien d’estar preparats per canviar les maneres de fer política, de renovar i modernitzar les institucions i amb això, també, canalitzar els problemes de la societat amb una nova agenda de polítiques públiques.

Sembla que la necessitat de projectar una nova política hagi arribat a tots els partits. En tot cas, aquestes renovades o renascudes formacions seran nova política en la mesura que siguin capaces de reunir els atributs i els ­valors que permetin obrir una nova època que tanqui una dècada de múltiples crisis, no ­només de manera cosmètica, sinó oferint ­respostes noves (de fons) per a la gent. I aquestes respostes també haurien de superar polítiques d’un passat massa recent. La nova política no és només una qüestió estètica. Això va de construir un nou futur.

Article publicat a La Vanguardia el 27 de desembre de 2018