Hi ha política sense projecte?

Naomi Klein a La doctrina del xoc (2007) explica que, de vegades, els contextos de crisi s’aprofiten per introduir nous marcs i lògiques en la societat. Aquests nous marcs es construeixen a partir de principis empresarials com ara l’eficiència, l’eficàcia, els beneficis o els resultats i acaben orientant i disciplinant la ciutadania en un temps d’incertesa, vulnerabilitat, i confusió generalitzada. És així com s’acaba construint una mena de sentit comú afí a principis rendibilitzadors de tot allò que ens envolta i s’acaben acceptant decisions polítiques que d’altra manera serien àmpliament rebutjades per la ciutadania.

La sortida d’una crisi social, econòmica, política i institucional que va iniciar-se el 2008 a Catalunya obria una escletxa per on podien introduir-se altres principis contraris als que esmentava Klein. S’inicia un cicle que té com a protagonistes el desenvolupament del procés sobiranista; el moviment de la indignació que assenyala una classe política que havia viscut d’esquena a la societat, moviments socials en defensa de l’accés a l’habitatge, marees ciutadanes en defensa dels serveis públics que donen peu, per exemple, a tancades a Centres d’Atenció Primària en defensa d’una sanitat pública, etc. És un embrió a partir del qual sembla que pugui construir-se una nova època.

És aquí on apareix el que anomenem “nova política”. Un projecte que vol guanyar l’hegemonia del país a les tesis conservadores que havien governat les darreres dècades, entre receptes d’austeritat i escàndols de corrupció. Guanyar l’hegemonia per representar una nova esquerra i poder dur a terme la modernització de polítiques públiques, però també per representar una nova política i un nou sobiranisme. Es tracta d’un projecte que s’explica pel moment que vivim. Un projecte, més que no pas candidatures amb més o menys fortuna electoral, que ha de respondre a una societat canviant que exigeix una modernització de la política i una renovació de les respostes que ofereixin les institucions: el model econòmic, energètic, educatiu, etc.

Al llarg d’aquests anys tan convulsos, pot ser que alguns partits hagin estat administrant el dia a dia de manera tàctica, però és rellevant destacar que els partits polítics no sobreviuen sense una hipòtesi i una estratègia; sense un projecte. És només amb això que un sap qui són els seus aliats i els seus adversaris polítics. Si un oblida el projecte, només queden candidatures amb més o menys fortuna electoral.

Fa unes setmanes vam presenciar a Barcelona una investidura estranya. Estranya perquè va visualitzar una aliança entre tres actors polítics (Comuns, PSC i Valls) que no encaixen amb el projecte i els valors que volia representar aquella “nova política” que va néixer amb molta força no fa pas tant. Un projecte que va néixer no només per guanyar l’hegemonia del país, sinó l’hegemonia dins del sobiranisme. Aquest va ser un dels elements presents en la fundació del partit que volia representar aquesta “nova política” a Catalunya. Potser no es va dir prou.

En tot cas, se’m fa difícil d’imaginar que un pugui guanyar l’hegemonia del país, allunyant-se del sobiranisme o, encara més, prescindint d’una hipòtesi o un projecte polític.

Fa deu anys va iniciar-se una crisi. Una crisi que posava de manifest la fi d’una època. Penso que la gran pregunta dels propers anys és com construïm aquest canvi d’època, amb reptes encara pendents. És urgent perquè el cicle col·lectiu de lluites que va iniciar-se el 2008 no acabi tancant-se sense respostes.