Segons el diccionari, “lideratge” és la condició de líder o l’exercici de les activitats pròpies de líder, entenent que aquest és el cap o el dirigent d’alguna cosa. D’aquesta definició tan unipersonal s’extreuen diverses conclusions: que el líder té més poder que d’altres, que exerceix aquest poder sobre la resta de persones i que es relaciona amb certa distribució no igualitària entre els membres d’aquesta cosa.

Quan la Societat CatalanoBalear d’Infermeria em va convidar a la I Jornada sobre lideratge en femení i responsabilitat política, pensava que corríem el risc de parlar excessivament de les formes de liderar i no pas del contingut. Perquè, en definitiva, liderar vol dir tenir un projecte. Un projecte en un context determinat que connecta amb la societat que té al davant i els reptes del seu context. Sense projecte no hi ha lideratge. I com és, doncs, que trobem poques dones liderant projectes de tot tipus?

Vam intentar respondre aquestes preguntes a Ester Risco, adjunta a la Direcció Infermera del Parc Sanitari Pere Virgili.

Quines barreres o dificultats hi ha en l’accés a la política o llocs de lideratge pel fet de ser dones?

Primer de tot, cal evidenciar que aquestes barreres existeixen. Cal seguir explicant i analitzant les dades per reivindicar que som lluny d’una igualtat real i efectiva. Els avenços que s’han fet són conquestes que han comptat amb molta resistència. Podria semblar que la feina està enllestida valent-nos d’aquests avenços, però la realitat és que ni tan sols podem creure que ja estan consolidats. Les dades en l’àmbit de representativitat institucional en són una mostra: el 78 % de les alcaldies a l’Estat estan ocupades per homes. Tot i que les passades eleccions municipals reflectissin un mapa estatal amb 85 alcaldesses més que en 2015, la realitat és que en 4 de cada 10 capitals de l’Estat mai hi ha hagut una dona alcaldessa.

A les dones no els interessa la política? I tant que sí. Però existeixen barreres o dificultats en l’accés a la política que són estructurals. I això té una clara explicació si pensem que les dones són aquelles que tenen feines més precàries, que ocupen la major part de les jornades parcials (en Infermeria el 87% de les jornades reduïdes les ocupen dones), les que tenen una escletxa salarial que fa que cobrin 6.000 euros anuals menys que els homes per la mateixa feina, que són les que es dediquen al treball de les cures, etc. Aquestes casuístiques que afecten les dones esdevenen una barrera per dedicar part del seu temps no només a l’accés a llocs de lideratge, sinó a desenvolupar els seus projectes professionals amb la mateixa plenitud que ho fan els homes.

Goguelin parla que tota persona ha de desenvolupar el seu projecte de vida segons quatre dimensions: la familiar, la social, la personal i la professional. Un projecte de vida és la síntesi de totes aquestes dimensions. En el cas de les dones, aquestes dimensions estan totalment desequilibrades. De manera que una sap què passa quan tria desenvolupar la seva dimensió professional al màxim. Sap que ha de renunciar a la resta de dimensions. O encara pitjor, sentir-se culpable si no vol renunciar-hi. Pensar que és una mala mare o una mala filla…o una mala amiga. Els passa, això, als homes? Evidentment que no.

Barreres i dificultats que presenten les dones que ja estan en llocs de lideratge

La nostra cultura està marcada per una dimensió relacional molt clara.

Tot i que és cert que les dones estem acostumades a desenvolupar la dimensió relacional amb els altres, la interdependència o el que algunes diem “xarxa”, “comunitat” o “tribu” és cert que poques vegades la desenvolupem en l’àmbit professional, cosa que t’adones que els homes fan amb molta més facilitat.

És freqüent assistir a actes on els homes es coneixen entre si i creen cercles que conscientment o inconscientment exclouen les dones. Les dones poques vegades ens quedem després de les reunions o dels esdeveniments a cultivar aquestes relacions. Les dones tendim a desaparèixer quan acaben els actes. Per què? Perquè sempre hi ha algú que espera a casa. Tània Verge ho explica molt bé quan diu que les dones ens sentim culpables per estar dedicant més hores al partit que a la família perquè vivim amb una càrrega que els homes han assumit que no tenen. La maternitat, o la necessitat del vincle familiar, del que els homes estan més “alliberats”, fa que el sistema polític acabi donant més poder als homes que a les dones. Perquè és en aquests espais d’informalitat on s’acaben establint vincles, complicitats o, fins i tot, prenent decisions importants. Un altre debat és si això hauria de ser així, o no. El cas és que passa i no hi som. I en la mesura que no hi som és fàcil que anem assumint que no és el nostre espai, que no hi hauríem de ser i que certs espais estan reservats als homes. En aquest context, és fàcil acabar concloent que som intruses en un mon que no és el nostre. Quantes dones formades i talentoses es neguen a anar a tertúlies de televisió, xerrades, jornades per por a no saber-ne prou? I quants tertulians i opinòlegs sense formació opinen sobre qualsevol cosa? Doncs això.

Lideratge feminista?

El lideratge no és una qüestió exclusivament de valors individuals. Com escrivia al principi, es tracta de tenir un projecte i un horitzó. Per assolir aquest horitzó no n’hi ha prou a tenir una persona al capdavant, sinó alguna cosa a dir. Els projectes que triomfen, que aconsegueixen transformar el seu entorn en algun àmbit, són aquells que tenen molta gent al darrere que fan inevitable l’assoliment del seu objectiu. És cert que hi ha dones en lloc de poder. Jo vull que n’hi hagi moltes més fins arribar a la plena igualtat. No només en termes de drets socials sinó de qualitat de les polítiques públiques. És tan evident que no caldria ni dir-ho.

Ara bé, això no vol dir que les dones que hi hagi en política siguin automàticament feministes pel fet de ser dones. La lluita feminista és la lluita contra les desigualtats. Des d’aquesta perspectiva no puc dir que Angela Merkel o Inés Arrimadas desenvolupin un lideratge feminista. Per què? Perquè el seu projecte polític no està encaminat que aquestes barreres estructurals que neguen de facto la igualtat entre home i dona puguin ser superades. Ser feminista s’escull, no s’atorga biològicament.

En aquest sentit, les institucions tenen un deute quant a la renovació de l’agenda de polítiques públiques així com de renovació profunda del seu funcionament. Per què? Perquè durant dècades han ignorat que la dona era actor i no objecte de la meitat de la societat. I per tant, a grans trets hi ha hagut molta resistència a l’hora de comptar amb la dona a l’hora de desenvolupar qualsevol política. Han parlat per nosaltres. I han fet política per a ells. Aquest privilegi, invisible a molts ulls, és difícil d’eliminar si no irrompen més dones. Ara bé, amb això no n’hi ha prou.

Els nostres àmbits de treball, com les institucions, han estat dissenyats pels homes i per als homes. Uns homes d’un context, d’una classe, una cultura i una època determinada. Penso que això també és important de destacar. Molts espais no s’han adequat als canvis que han transcorregut a la nostra societat. És evident que la presència de la dona n’és una, però també la irrupció de la tecnologia o altres mètodes de treball més col·laboratius o horitzontals on intervé la participació i la proximitat amb la ciutadania. No es poden governar les institucions al segle XXI, com ho fèiem als anys 90. Aquest debat no s’escau aquí, però és evident que hi ha un esgotament en la manera de fer política i que cal repensar la governança.

Tornant al tema que ens ocupa, no és la meva voluntat essencialitzar, però és evident que la irrupció de la dona ha contribuït, en certa mesura, que algunes dinàmiques en espais de politització vagin canviant i s’introdueixi una perspectiva més horitzontal amb valors que s’oposen a competència, la testosterona i el lideratge messiànic. No és d’estranyar, doncs, que la irrupció de les massives manifestacions del 8 de març i el moviment ecologista estiguin tan interrelacionades. Una política que s’assembli més a la vida, que escrivia Daniel Inneranity.

Amb el risc de recrear-nos només en la forma i tornant al contingut, diversos àmbits de la nostra societat han estat falsament neutrals pel que fa a perspectiva de gènere. Això vol dir, a la pràctica, que han estat cecs d’un ull, com deia la Consellera Alba Vergés. Això explica el sacsejament dels darrers anys pel que fa a l’aflorament de nous temes en l’agenda com repensar el concepte del consentiment en les relacions sexuals, les malalties que impacten sobre el cos de la dona i que fins ara han estat grans desconegudes…La medicina, la justícia ha estat feta per homes i per a homes. Han estat les dones i les seves reivindicacions les que han posat sobre l’agenda una política que no s’adequava a la realitat. Moltes vegades sense noms i cognoms, però amb moltes anònimes que han anat empenyent aquestes causes. Si el feminisme és útil és precisament perquè volem que moltes més puguin fer sentir la seva veu. Independentment del seu codi postal, del color de la seva pell o de la seva llengua.