He llegit que la Casa del Bacalao haurà de marxar del carrer Comtal perquè ha de pagar 5.000 euros mensuals. La llibreria Catalònia va tancar i ara és un McDonald’s i la Canuda, ara és un Mango. Quina odissea trobar pis a Barcelona. Si en sabeu res, ho poseu al xat. La Marta marxa del seu, li passo el teu contacte. Soc la divuitena de la llista. Avui ja m’ha dit que l’havia llogat. Si t’interessa un sense calefacció i amb una habitació, la veïna de dalt se’n va. És tan petit que s’escalfa ràpid, però a l’estiu no s’hi pot estar.

Això és Barcelona.

Dissabte, ho dibuixava bé l’Ernest. Al llarg d’aquests mesos ens hem anat trobant amb moltes mirades. Mirades esperançades que ens demanaven si nosaltres en sabríem, si podríem. Mirades d’escepticisme, també. O d’inevitable incredulitat davant de tants que van fallar-los. Em demano si tots aquests s’esperaven que avui la ciutat veiés sorgir un govern tan feble en horitzons compartits, fet a contracor, a la contra.

Els propietaris de la Casa del Bacalao, com els de tants altres comerços que tanquen i donen pas a franquícies o les persones que cerquen un lloc on viure demanaran si en sabrem, si podrem. Ens ho demanaran. I exigiran als qui van posar-se d’acord per una vara si podran mantenir un projecte de ciutat conjunt al llarg de quatre anys. Quan calgui decidir si estem a favor de tancar els CIE, de la funerària pública, de la municipalització de l’aigua, de la defensa dels drets i les llibertats, on trobarem cadascun dels socis d’aquest govern?

Dissabte diuen que va ser una investidura a contracor. Costa de pensar que les grans decisions, també en política, puguin fer-se tan a contracor. Potser és hora d’anar assumint que fa temps que aquesta decisió es va prendre i que es va fer amb maduresa. Que l’edat de la innocència va passar. I que quan una decisió es pren amb maduresa, cal explicar-la així; amb maduresa. Potser ja no és tan nova, qui sap, però si la política ja no pot ser-ho almenys que sigui honesta.