L’1 d’octubre va marcar un abans i un després en la història política del nostre país. Els catalans i les catalanes, a ulls del món, ens vam guanyar el dret a decidir i construir el nostre futur.

En moments decisius, com els que vivim, tenim l’obligació d’estar a l’altura, d’aprendre dels errors del passat, d’aquelles decisions o accions que ens han fet patir derrotes, que ens han fet retrocedir o debilitar-nos. L’1O és, fonamentalment, una data que convé mirar més amb perspectiva de futur que no pas amb nostàlgia. I, per tant, és per a tots i totes una oportunitat de fer avançar el país. És una oportunitat per aprendre que davant de reptes complexos, som més forts en la mesura que som capaços d’arrossegar grans majories, plurals i diverses.

Certament, existeix un gran risc davant d’aquesta efemèride: construir un projecte nacional basat en el fet que l’1O va ser el referèndum definitiu i que ja tenim una república catalana. Això ens duria a continuar reivindicant-la exclusivament en el pla simbòlic, mitjançant la gesticulació, apel·lant a una part cada vegada més petita de la nostra societat.

En canvi, tenim l’oportunitat de concebre que l’1O va expressar dos grans consensos. Va demostrar, per una banda, la unitat de molta gent (veïns i veïnes agrupades als col·legis) amb una clara i àmplia oposició a la repressió. I, per l’altra, la necessitat d’un referèndum definitiu per poder decidir el nostre futur. Si volem avançar, no podem obviar que allò que valia per fer-nos forts aleshores ho pot continuar fent, encara més, avui.

Existeix un gran risc davant d’aquesta efemèride: construir un projecte nacional basat en que l’1-O va ser un referèndum definitiu.

Així, tenim l’oportunitat de construir un projecte nacional que parteixi de dues premisses. La primera, un 1O com a expressió de pluralitat i dels grans consensos, perquè sabem que és des dels grans consensos que som més forts. Però també, la segona, que tenim davant el repte d’un país per construir.

Tenim un país per construir després d’una dècada fosca, des de la crisi de 2008. I la responsabilitat de construir-lo oferint oportunitats a la nostra gent, donant respostes a les seves necessitats, reptes i demandes, més enllà de l’estatus jurídic o la relació que Catalunya ha de tenir respecte a Espanya. Un camí que reculli els grans anhels de canvi, aquells expressats per la indignació del 15M i la dignitat de l’1O. Un projecte sobiranista que ofereixi respostes al dia a dia de la gent, que ens il·lusioni; un país que valgui la pena de ser viscut, i que, per tant, tingui un impacte real en les condicions de vida de la ciutadania.

La jornada de l’1 d’octubre i la que vindria després el 3O va unir sindicats, entitats, associacions, partits polítics i ciutadans de tota mena. Aquesta força ens obre la porta a tenir debats, clarament constituents, sobre quin país construïm, des de majories àmplies i plurals.

La jornada d’avui és una oportunitat per mirar endavant, per no caure en els errors comesos, però, sobretot, per acabar amb el processisme. Ens mereixem un nou sobiranisme. El futur del país depèn, efectivament, de la lectura que fem de l’1 d’octubre.


Article publicat a La Vanguardia l'1 d'octubre de 2018

Elisenda Alamany